Ressenyes

 L’obra plástica de Joan Barbarà, diàleg amb Miró, Dalí, Tàpies i Picasso al Museu Goya de Castres

L’exposició ‘Sols Catalunya’ es durà a terme al Museu Goya de Castres 30 de juny al 29 d’octubre. Tres reunions completaran l’exposició de l’artista català al setembre, incloent un diàleg entre l’editor i el fill de l’artista, Tristan Barbarà, i Jean-Louis Augé, conservador en cap dels museus de la ciutat de Castres. Jean-Louis Augé també ofereixen una conferència sobre Raymond Llulle amb el títol “Una antologia del pensament occidental.” Eliseu Trenc, historiador de l’art i professor emèrit de la Universitat de Reims, tancar aquesta ronda de xerrades i conferències que aborden el tema “Joan Barbarà i arts gràfiques època modernista a Catalunya.”

Joan Barbarà (Barcelona, ​​1927-2013) va ser un escriptor i pintor català actiu en la segona meitat del segle XX. El 1957, l’artista es va traslladar a París per continuar la seva carrera artística com a escriptor després d’una primera exposició individual a Barcelona. Va ser a París on va fundar amb Lluís Braons els plàstics Taller d’Investigació i Tècniques de Calcographiques. Va ser així com Barbara va començar la seva col·laboració com un escriptor amb artistes com Matisse, Picasso i Miró. El 1966, l’artista va tornar a Barcelona, ​​on va fundar el seu propi estudi i va treballar fins al final dels seus dies. Va treballar especialment amb les edicions Aimé Maeght.

El seu fill, l’editor de Tristan Barbarà, el curador d’una exposició al Museu Goya (també anomenat Museu d’art hispà) aquest estiu. L’exposició revisita l’obra plàstica: pintura i el gravat fondamentalement- de l’artista en diàleg amb algunes obres sobre paper de Miró, Tàpies, Dalí i Picasso que s’havien produït en el seu estudi. Entre els objectes exposats, els principals paisatges mediterranis Barbara la sèrie Gaudí de Miró o llibre de Llull-Tàpies en el qual ret homenatge a través dels seus gravats pensador i escriptor català.

La inauguració de l’exposició el dijous 29 de juny a les 18.30 hores.

Exposició del 30 juny a 29 octubre, 2017.

Mediterrani. Joan Barbarà

Sala d’exposicions temporals Pere Daura, 22 de novembre 2013 – 23 de febrer de 2014

Per Tristan Barbarà, Editor. Comissari de l’exposició

L’any 2009 vaig tenir el gust d’actuar com a comissari de l’exposició, en aquesta mateixa Sala Daura, Art d’avantguarda i contemporani, obra gràfica de l’Abadia de Montserrat i quan explicava al meu pare, l’artista Joan Barbarà, el què estàvem fent al Museu de Montserrat ja em va dir com li agradaria de fer una exposició en aquest lloc. Fa uns dies ell va voler assistir a la distribució de la seva obra a l’exposició actual i va quedar sorprès i content de l’espai, de l’emmarcament de l’obra i de tot el muntatge. Després em va dir: “Crec que ja no he de tornar a la inauguració perquè jo ja he treballat, he viscut, he creat i ara us toca a vosaltres d’apreciar el treball i de valorar-ho”. Efectivament, el qui acaba l’obra és el visitant que s’enriqueix amb la contemplació de la seva bellesa. El pare, als seus vuitanta-sis anys, ja està treballant en un altre projecte.

Joan Barbarà no és ni ha estat mai una persona popular, perquè és un home de taller, un gran treballador que ha maldat tota la vida per plasmar en la seva obra els seus coneixements i la seva sensibilitat. Ha assolit nivells professionals altíssims i reconeguts mundialment. Només diré que està representat a setze institucions internacionals i que la bibliografia que parla d’ell és immensa i en totes les llengües, algunes d’elles desconegudes per mi. Així d’universal és Joan Barbarà.

L’exposició Mediterrani no l’he estructurada com una retrospectiva antològica sinó com una “exposició d’exposicions” que té el Mare Nostrum, la seva geografia, la seva cultura, la seva idiosincràsia com a comú denominador. Inclou pintura dels anys 60 i 70 i alguna del 2008 com a prova del camí que ha recorregut l’artista. Hem volgut començar l’exposició amb la seva pintura a l’oli, una faceta de l’autor gairebé desconeguda fins ara. No és apropiat d’escatir una dicotomia entre pintura i gravat, perquè tot és art, i ultra la diferència de tècniques allò que és essencial és la personalitat de l’artista que es plasma en la seva obra. Joan Barbarà va haver de deixar la pintura de cavallet per atendre les demandes i les urgències del seu taller de calcografia, cada vegada més famós i més sol·licitat per grans artistes de talla internacional. Tanmateix l’obra gravada de Barbarà és molt diferent de la dels artistes famosos que recorrien a ell. Té una altra identitat i una força que li ve per uns altres camins.

La sèrie Eivissa amb què comença la mostra de gravats va ser iniciada el 1946 i l’artista no la va acabar fins al 2006; curiosament les estampes antigues de la sèrie i les més actuals encaixen perfectament, perquè en les antigues hi havia modernitat i en les modernes podem veure el mateix concepte i sensibilitat que a les antigues però amb la natural evolució. Una altra sèrie important són les dotze estampes del llibre Empúries, inici d’un retorn fet després d’un viatge pel Mediterrani amb l’hel·lenista i escriptor Alexis Eudald Solà el 1991, que després es va prolongar en un seguit de gravats de gran format, alguns dels quals podem veure en aquesta exposició. Una altra sèrie que aquí assoleix una importància cabdal és El Garraf consistent en cinc aiguaforts de gran format, acolorits després de l’estampació amb guaix i esprai, talment que cada peça esdevé exemplar únic. L’artista n’ha fet un estudi esplèndid de la variació del mateix paisatge des de l’alba fins al capvespre.

Considero també molt important la suite Negre sobre negre, de 1995, de cinc aiguaforts amb reserves i collage, que ha estat exposada en mig món. Ens caldria esmentar encara les natures mortes, les arquitectures mediterrànies i altres peces emblemàtiques com la dedicada al Gran Teatre del Liceu després de l’incendi de 1994, que visità acompanyat de Pere Busquets i de la seva amiga Montserrat Caballé. La visió de la catàstrofe el va impressionar vivament i en va fer un gravat.

Val a dir que aquesta exposició de Montserrat significa el punt de partença d’un llarg itinerari d’exposicions, diferents a cada lloc, però amb un fons idèntic, que al museu de l’abadia trobem molt potenciat, puix que l’espai expositiu és esplèndid. Tenim previst de portar aquesta exposició al Musée Goya de Castres i a l’espai dedicat al dibuix i al gravat a la National Gallery de Londres i tenim encara més portes obertes d’institucions que estan interessades a exposar les obres que podem veure en aquesta mostra, que segons la meva opinió, acostumat com estic a exposar l’obra del meu pare, ha resultat esplèndida i plenament satisfactòria per a l’artista i per a tots.

←→

Del mediterranisme de Joan Barbarà

Per Francesc Miralles.

Expo "Mediterrani" Museu Montserrat.

Expo “Mediterrani” Museu Montserrat.

Ara, quan l’europeisme passa pel moment més profund d’incertesa a nivell teòric, social i estructural, és més oportú que mai parlar de mediterranisme. Oportú no sé si per il·lusió futura o per nostàlgia històrica.

Aquí a Catalunya, entre nosaltres, a inicis del segle XX, va néixer un mediterranisme empès per la política i teoritzat per la intel·lectualitat del moment. La literatura traspuava mediterranisme; la pintura i escultura revivien classicismes, tot tenia flaire d’essències d’algues a la platja.

Més tard vingueren temps tèrbols, però arreu quedà un substrat intents d’atzavares, veles romanes i llegendes de l’Olimp.  Aquí és on va començar a sentir Joan Barbarà: rodejat de noucentistes, es va amarar de l’afany de perfecció manual i de les odes i poemes de rapsodes –i de la llum  que plateja les oliveres i verdeja els pins. La llarga estada a París, amb una beca del Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona, li va significar aprendre tots els secrets de la calcografia i reafirmar-se en rebutjar les boires nòrdiques tot enyorant la cadència dels vents blaus i de les llunes esquinçades.

Després s’anirà conformant el Joan Barbarà cada vegada més arrelat a la terra, unes vegades des dels fets existencials, en altres ocasions fruint de la intensa reflexió cultural. En Joan Barbarà el mediterranisme es nodreix d’una vessant intel·lectual alhora que d’una vessant vital. Podem recordar ara aquell llegendari viatge del 1991 en que ell i l’hel·lenista Alexis Eudald Solà van emprendre un llarg viatge vers Grècia: Empúries, un viatge de retorn, que es concretà en una treballada edició de bibliòfil l’any següent. Alexis E. Solà embolcalla llegendes, cants de mar, geografia d’illes assolellades i esquerpes; Joan Barbarà precisa amb traços subtils, els illots, els emparrats, les restes arquitectòniques d’antigues grandeses.

L’any 1998 emprengueren un viatge semblant. Però en la llarga sèrie de grans gravats que van sorgir d’aquest vell i nou itinerari sembla que la història –els monuments, les restes de la petjada dels herois- es debiliti per agafar major protagonisme la natura, les suaus carenes de les muntanyes de la nostra geografia, les suaus gradacions de la llum solar sobre la mar i els núvols. La vida s’imposa a la història, sense oblidar-la ni menys tenir-la. D’aquí que reneixin els bodegons, que s’intensifiquin les natures mortes amb gerres, copes de vi, safates amb fruites, grans fruiters , una taula parada, finestres amb les persianes abaixades, en contrallum; tot un festí vivencial, un esclat de vida, de la vida que s’ha viscut fruint-la, o sigui, mediterràniament.

Joan Barbarà és un exemple de com la història i la vida conflueixen amb passió.

←→

Joan Barbarà, artista i artesà

Per Francesc Fontbona.

Joan Barbarà

Joan Barbarà és un creador plàstic ara per ara veritablement atípic. Per començar, quan la majoria d’artistes sobre valoren la pràctica de la pintura, com si aquesta fos millor que les altres arts, ell, sense deixar de ser pintor, ha estat des del principi més atret pel gravat. Després, en una época en que l’artista plàstic ha plantejat molt sovint la seva quasi com el sacerdoci d’una mena de religió laica salvadora de la humanitat, Barbarà té molt present abans de rés que ell és un home d’ofici que crea per goig. En conseqüència Barbarà, lògicament, tampoc ha canalitzat la seva carrera a travès dels camins oberts per marxants i galeries, sinó que sempre ha creat. La seva, amb un aire de passavolant, aliè als mecanismes de llençament, promoció i manteniment dels que molts dels artistes de més pes no han sabut si han volgut prescindir.

Tot aixó seria molt lògic i explicable si estessim parlant d’un artista més o menys afeccionat, pintor de diumenge que voluntariós coqueteja esporàdicament amb l’art amb majúscula; però Barbarà, lluny d’això, és un dels creadors més personals, exigents i dominadors del seu llenguatge que hi ha actualment a Catalunya, i alhora és un dels professionals de les Belles Arts – si podem dir.ho així – més seriosos d’aquest país. Nascut el 1927 a Barcelona, Barbarà practicà la pintura i es formà com a gravador al costat d’Édouard Chimot, un francès que a la Barcelona de la postguerra es dedicava a la il·lustració de llibres de bibliòfil, tasca que aleshores va viure una època d’especial esplendor. Treballà també en un taller de gravat comercial que li serví per par activar tota mena de recursos del seu ofici, i instal·là uns anys el seu taller al Poble Espanyol de Montjuic, depenent del Museu d’artiste i Indústries Populars, on pogué fer una tasca de difusió i divulgació de les tècniques del gravat entre el gran públic.

Malgrat les seves activitats paral·leles Barbarà mai no deixà d’exposar la seva obra personal, bé que ho feia més aviat en col·lectives i la seva tasca fou premiada. El 1957, becat pel benemètit Institut Francès de Barcelona que tant va fer animar la vida artística catalana d’aquells anys obscurs, Barbarà anà a París on treballa amb l gravador català Lluí Bracons i amb diversos tallers ( Leblanc, Lacourrière-Frèlaut, Mourlot…) on tingué l’oportunitat d’estampar obres de grans artistes europeus vivents.

De nou a Barcelona es dedicar també a l’estampació, primer per la casa Gustau Gili i després en el taller propi que fundà, on treballà per el gran promotor Aimé Maeght i per les edicions que el mateix Barbarà emprengué.

El taller de Barbarà ha estat molt important com a cuina en la. Que s’han preparat bona part dels gravats mès prestigiosos de l’avantguarda catalana de postguerrai. Poc a poc el taller l’anaren portant els fills de l’artista, i aquest mai deixà de fer la seva obra personal, però la feia fins alheshores sense la dedicaciò de temps que li calia, va anar retrobat.se amb el seu art. Des d’un incissiu realisme que tenia molt present la lliçó dels grans clàssics del gravat europeu, Barbarà anà definint el seu estil propi, enriquit pel tracte amb experiències postcubistes, on un virtuosisme extrem, propi només dels que coneixen a fons la gramàtica amb la que s’expressen, ha donat cos a unes obres de concepció lliure, de recursos variadissims, de tècniques superposades, fruit de moltes hores de diàleg de l’artista amb els instruments amb els que s’expressa.

Barbarà ès un plàstic nat. El gran domini de la tècnica que té no ofega mai la seva capacitat expressiva, compon modulant les formes derivades de motius concrets – naturals mortes, paisatges que sovint acaben sent imatges sense anècdota-, i modulant també els valors del negre i els altres colors amb sabiduría total i gran sensibilitat. El resultat sovint el complementa mitjançant el collage, tot traspassant així la línia que separa l’obra seriada de la lúdica, perque el gravat era necessari que fos múltiple en el passat, però ara que la funció que ell acomplia ja la fan altres recursos industrials és perfectament lícit que generi peces tan úniques com les altres arts plàstiques.

Per aixó, si algú se sent temptat a pensar que Joan Barbarà és important perquè ha estampat obres de Matisse, Klee, Picasso, Villon, Saura, Chillida, Cuixart, Tàpies o tants d’altres s’equivocarà perquè ès cert que Barbarà ha estampat tot això i fins I tot ho és que ho ha fet amb una especial personalitat – les estampes de Barbarà tenen sempre un toc de cosa fortuïta, desmenjada però forta, que les fan úniques-, però el que fa més important Barbarà, que com a gravador és molt més bò que molts dels il·lustres artistes als que ha fet de llevadora de les seves estampaes, és la seva mateixa obra, a la que feliçment ha anat tornant amb generositat des que la seva tasca d’estampador al seu taller ha pogut deixar de ser portada personalment.

Hi ha artistes, i bons, que el manca ofici, que la seva expressivitat s’ha de transmetre a empemtes i rodolones sense que dominin prou el vehicle que l’hauria de fer arribar als destinataris. N’hi ha d’altres -bé que ès cert que cada cop n’hi ha menys perquè la tècnica en les arts plàstiques s’ha menystingut- que fan meravelles amb la sintaxi plàstica, però els manca geni i no saben qué transmetre amb el seu estri excepcional. Art i ofici, en canvi, coexisteixen en la figura de Joan Barbarà, i tots dos en gran mesura, aconseguintse així un rar equilibri d’intensitat de fons i perfecció de forma, que ara per ara és força inusual.

←→

Joan Barbarà

Per Francesc Miralles (Tossa de Mar. Catàleg 2006).

Parlar de Joan Barbarà, es anar fixant la história de l’estampació catalana, de grans edicions, de grans artistes, de grans renovacions com la de reformar L’imatge al fil de la história escrita. És massa fàcil parlar de Joan Barbarà, perque la seva importància com a gravador només cal recordar i tornar a mirar, les series La Masia, Negre sobre Negre o el Liceu, la seva exquisitesa i perfecció com a estampador, la seva capacitat per crear edicions de bibliófil ens dona una figura gegantina de la nostra história plàstica. Aquesta fruïció en parlar d’ell i de la seva obra va acompanyada d’un repte: la seva importància com a gravador i estampador ens pot desenfocar la seva gran personalitat: Joan Barbarà ès un creador que el podem perdre sota les raïmes de paper del seu ampli i clàssic estudi del barri de Grácia. Personalment, crec que és tan important com gravador-estampador com a creador pur. Ell, que es va formar i va conviure en els més apassionats cercles d’avantguarda, s’ha mantingut alié en tot formulisme, a tota tendència, a tot llenguatge, i ha desenvolupat una amplia obra, en collage i en oli bàsicament on ens evidencia una dimensió poc coneguda, per nosaltres difícil de reconèixer del ‘entorn. Veient les seves natures mortes, la vida quotidiana agafa un nou alè. Una ampolla, una tassa, una cafetera, una fruita… Joan Barbarà és un home nascut al vivatge. La mediterrània i sap de la fruïció del sol i de la llum, des del ‘ombra i de les olors,… La seva obra recull i capta tot el que és vida entorn d’una taula.

←→

La faula d’un viatger

Per Arnau Puig.

Que el burí, el canell, la idea i l’impuls actüin conjuntament i indestriablement sobre la planxa; que el gravat retingui tot alló que l’ha ferit i l’ha afectat. Fins aquí s’ha acomplert la primera fase del gravar; aixó serà la primera prova del gravat. Però, potser -pensa Joan Barbarà-, sobre aquest realitat s’hi pot tornar a gravar; pot ser gravar, a més de ser aquella primera història inalterable, aquell inconscient incanviable, pot esdevenir una altra insospitada realitat nascuda de les arqueòlogies dels gestos i havent-ne perdut ja la significació, encara que condicionant la forma uns nous recorreguts sense Llast, unes perquisicions estrictament formals, superadors del fatal vestigi primer que en feia, de gravar i del gravat, la plasmació autèntica del gest.

←→

Per Enric Jardí, 1996.

El calamitós incendi del ‘Gran Teatre del Liceu’, sobrevingut a començaments del 95, va inspirar el nostre artista per realitzar, als pocs dies del fatídic succés, un aiguafort de gran format que descriu amb impacables tintes negres l’interior del colieseu devastat. Aquesta obra ocasioná un fort impacte a Barcelona en ésser exhibida a l’aparador d’una entitat bancària del Passeig de Gràcia, encara que resulta més colpidor l’exemplar que el gravador es reservá per a la seva col·lecció particular estampat sobre un full tenyit de roig que, inevitablement, suggereix la imatge del foc assolador.

No cal dir que el prestigi de Joan Barbarà en el món de la calcografia havia anat creixent dintre i fora de les nostres fronteres, de manera que no té rés d’estrany que hagi estat invitat a participar a exposicions, cursos i col·loquis sobre l’art de gravar.

 .